És un article de Maria Vilà, vocal de la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) com a voluntària de la Fundació Oncolliga
Una imatge de Maria Vilà
Sovint es parla del voluntariat com una eina d’integració social, però realment tothom que vol fer voluntariat pot fer-ne? D’això parlava, entre moltes altres coses l’informe ‘Acceso y participación al voluntariado en España’, que va presentar la Federació Catalana del Voluntariat Social (FCVS) a finals de l’any passat.
Si volem parlar amb propietat de com és la nostra realitat i hi volem incidir per millorar-la, hem de parlar amb dades i anàlisis concretes, com el que la FCVS acaba de publicar i que ens dona una fotografia de qui està fent voluntariat ara mateix a l’Estat. I, com tot el que està relacionat amb les cures, el perfil és el d’una dona, de més de cinquanta-cinc anys, blanca i amb estudis. Gran sorpresa! Tant de bo gràcies a aquestes dades, recurrents en cada estudi de voluntariat que es fa, veiem un gir significatiu en els patronats i consells directius, encara avui plens de grans directius homes i més grans de seixanta anys, trencant el sostre de vidre que trobem en el voluntariat, i hi veiem dones joves, a les quals la societat i el seu ritme frenètic de triple jornada (la laboral, la familiar i la de voluntariat) permeti ocupar posicions directives en el món social. Un món social conformat essencialment per dones en la seva base, com diu aquest i molts altres estudis.
Queden excloses de la foto de qui fa voluntariat les dones amb infants o amb persones que depenen d’elles; les persones amb precarietat econòmica; les que no tenen xarxa social i les persones amb diversitat funcional o intel·lectual. Aquí podem constatar com la interseccionalitat és una realitat devastadora en el voluntariat i que, si a més de migrant ets una persona amb discapacitat, o si sumes a una precarietat econòmica el fet de ser dona de mitjana edat, no pots, de cap manera fer voluntariat, ja no tens aquest dret. El sistema no t’ho permet.
Deia Maslow, en la seva famosa piràmide, que per poder satisfer els graons més alts de la piràmide, havies de satisfer primer les necessitats més bàsiques. Però contradient Maslow, i alineada amb el que Susan Fowler deia en el seu article ‘El que Maslow no us explica sobre motivació’ (‘What Maslow’s wont tell you about Motivation’ 2014, Susan Fowler), reflexiono al voltant del que m’impulsa a la vida en la meva realitat de dona de mitjana edat a Occident.
Si bé és cert que és lògic pensar en satisfer primer les necessitats bàsiques pròpies, abans de buscar el sentit existencial i el bé comú a través del servei als altres, Fowler apunta que, almenys en entorns laborals, la motivació no té un increment tan jeràrquic com l’amic Maslow apunta. Fowler indica que hi ha tres elements que incrementen de manera exponencial la motivació laboral: l’autonomia o sensació de ser lliure d’escollir el que és millor per a cadascuna; la relació de cura amb un mateix i cap als altres, i la sensació que s’està fent una bona feina. En el voluntariat, no és exactament igual, perquè ningú està obligat a fer-ne. Però podem dir que en entorns on es pot escollir què es fa, on es té la sensació d’estar cuidat i que pots tenir cura dels altres, i on estàs satisfeta de la teva pròpia tasca, la motivació i fidelització del voluntariat és significativament més alta.
Si volem que el voluntariat sigui un dret i no un privilegi, hem de trencar la jerarquia Maslowiana i pensar en global. Per arribar al benestar de la cúspide potser ens podem saltar alguns esglaons i compartir amb aquells que estan en la base de la piràmide lluitant per aconseguir els mínims per la seva subsistència, i que sigui una eina no només d’autorealització (cinquena escala), sinó també per aconseguir la seguretat (segona escala) la socialització (tercera escala) i el reconeixement (quarta escala).
Podem pensar que vivim en una distòpia, on només els privilegiats, no només amb recursos econòmics, sinó amb el recurs més buscat de la nostra era, el temps, podem fer voluntariat. Prefereixo pensar, amb el meu optimisme cabut, que tendim cap a la utopia d’una societat on el voluntariat sigui un dret i un element que cohesiona i dona forma a aquesta nova societat on totes tenim un lloc, on ser i estar com a voluntàries.
