Autora: Mati Segura, psicòloga col·legiada 13.321

La vida en parella és una successió de canvis, alguns volguts i esperats, com anar a viure junts o tenir un fill, però d’altres, com ara patir un càncer, no són volguts, ni desitjats i fan por. Tant la persona afectada com la seva parella entren en un món d’incerteses on sempre s’ha d’esperar. S’espera la visita al metge, s’espera una intervenció quirúrgica, s’espera el resultat de la intervenció…, s’espera l’inici del tractament de la quimioteràpia; tractament que, com explica la periodista especialitzada en temes de salut, Astrid Le Minter en el llibre Viure millor la quimioteràpia, “…El seu anunci comporta un doble terratrèmol emocional”. La persona se sent alleugerida de saber que es pot tractar, però inquieta pel fet de passar per un tractament que té justa fama de pesat. De vegades, algunes persones decideixen, durant un temps, treure importància a la malaltia; és el que es coneix com un mecanisme de defensa. No és dolent, senzillament el cervell necessita un lapse per assimilar-ho. Aquest mecanisme és ben conegut quan és la persona malalta qui el desenvolupa. Però, què passa quan és el company o la companya qui fa aquesta negació?

Quan la parella de la persona afectada no sap com actuar, també pot passar per la negació; fer veure que no passa res o no donar importància als símptomes i emocions. La persona afectada nota aquests sentiments, però sovint, en aquests moments, té massa feina amb la seva pròpia malaltia. Per una banda, té ganes d’expressar el que sent, les seves pors i la necessitat de suport emocional; però, per altra banda, nota la poca predisposició de la parella i ho evita, ja que no és moment d’iniciar un conflicte. La negació de la parella es veu ben clar en aquest testimoni: “Des que ens van comunicar que patia un càncer de pit, i durant tot el temps que va durar, el meu marit mai no va pronunciar la paraula càncer davant meu. Com si no passés res. Malgrat tot l’amor que em professava, només em va acompanyar un cop a l’hospital. Quan m’angoixo abans d’unes proves, em diu que no hi ha cap raó per la recaiguda. És com si negués el problema. Crec que és la seva manera de protegir-se”.

D’altres vegades no és una negació sinó que: “és molt difícil trobar el punt just de donar confiança i que no s’interpreti com a inhibició. S’ha d’estar atent en cada moment. Ningú no ensenya com fer-ho”, tal com explica la parella d’un home que va patir un càncer de colon.

No és gaire freqüent que en aquesta etapa es demani ajut per problemes de parella, perquè, tot i que és un tema important, no és un problema urgent. Es demana ajuda quan, per sort, el cervell obre una escletxa que permet no pensar exclusivament en la malaltia i la parella, llavors, desitja recuperar la seva intimitat.

No poden reduir-se els problemes sexuals i de parella del pacient oncològic només a les alteracions físiques. De vegades quan les persones consulten dificultats sexuals o de parella i els preguntem: “Creus que aquest problema és causat a la malaltia o pel tractament?”, expliquen com s’han sentit. És el moment en què es posen damunt la taula molts aspectes que no s’havien parlat o que s’havien parlat des d’emocions diferents.

El càncer és una crisi perquè trenca l’estabilitat i, per tant, provoca un canvi on alguns dels recursos emocionals que fèiem servir, potser, no serveixen del tot i se n’han de trobar d’altres, però, si les crisis se superen, les relacions s’enforteixen.