El diari, tant en paper com en digital, publica avui l’entrevista amb la Carme Ventura, en què reivindica “el dret a no ser positiva quan et diagnostiquen un càncer de mama”.
Pots llegir l’entrevista aquí:
El càncer de mama és el tumor més freqüent entre les dones. FRANCESC MELCION
“Els missatges de positivitat quan et diagnostiquen un càncer de mama són una tirania”
Es van detectar uns 5.000 casos en dones i una cinquantena en homes a Catalunya l’any passat
Gemma Garrido Granger
BARCELONA”Immediatament després d’un diagnòstic de càncer de mama, els missatges de positivisme són una tirania: és com si et prenguessin el dret a estar malament. I això no significa que passar-s’ho malament sigui bo o que s’hagin de fer arrels en el patiment, però és normal sentir que caus i que se’t trunca la vida”, afirma Carme Ventura. Ella és psicooncòloga de la Fundació Oncolliga Barcelona, una entitat que fa vint anys que ofereix de forma gratuïta suport psicosocial a persones amb càncer i els seus familiars. L’experta explica que la detecció d’un tumor és un cop emocional molt fort, que afecta tant el pacient com el seu entorn.
Com si fos una trompada, apareix un blau. I a mesura que avança el procés oncològic –detecció, cirurgia i tractament–, aquest va canviant de color. Ansietat. Tristesa. Fatiga. Negació. Por. Ràbia. Impotència. “I aquest blau triga a marxar. Cada persona ho viu d’una manera diferent, perquè tenen experiències i moments vitals propis, però en general l’embarca en una muntanya russa d’emocions, que són esgotadores, però no són ni bones ni dolentes, sinó necessàries”, explica.
A Catalunya, l’any passat es van diagnosticar uns 5.000 casos de càncer de mama en dones i una cinquantena en homes. En elles és el tumor més freqüent. En ells és minoritari (un 1% dels casos) i, per tant, molt desconegut. “Es pensa que els homes no tenen pits, però tenen mama. I aquesta sorpresa i aquest impacte psicològic és bestial”, explica Ventura. La majoria de les persones que la psicooncòloga ha atès des de la fundació són dones i la majoria tenen unes preocupacions similars: senten culpa per les conseqüències que pot tenir per a la família (parella, fills i pares) la seva malaltia, incapacitat per parlar-ne obertament amb l’entorn i incertesa pel procés que s’obre sota els seus peus: des de les proves diagnòstiques i la rebuda dels resultats fins als passos terapèutics que s’han de seguir, entre els quals hi ha la mastectomia (l’extirpació de la mama) i els tractaments com la quimioteràpia.
“Des de la psicooncologia intentem ajudar-les a reconèixer, validar i normalitzar totes aquestes reaccions psicològiques i emocionals que les aclaparen. Han d’entendre que sentir-se fora de control i desgastades físicament i psicològicament davant d’aquesta situació és normal; que és bo deixar-se sentir. Només quan són capaces d’assimilar el que els passa, poden acceptar-ho”, diu. En teràpia això rep el nom de ventilació emocional i vol dir posar-ho tot a la taula. “En càncer tot va molt de pressa i hi ha poc temps per assimilar-ho. Per això els ajudem a abocar tot allò que no sempre poden explicar al seu entorn i fer-les entendre que tenen dret a queixar-se”, diu Ventura.
Pocs psicooncòlegs
La mastectomia és un tema que acostuma a abordar-se en consulta: hi ha dones a qui els és igual perdre els pits i altres que ho pateixen molt, no només pel canvi físic que suposa, sinó pel concepte social i cultural (també molt sexualitzat) d’aquesta part del cos que s’atribueix a la feminitat. “No són la majoria, per sort, però hi ha parelles que les deixen per aquest motiu i això els complica el procés”, lamenta. Reconèixer el propi cos després de la cirurgia, mirar-se el nou pit i aprendre a estimar-lo de nou és una tasca complexa.
Aquest acompanyament no pot desaparèixer un cop el càncer està en remissió. “La recuperació és l’etapa més fotuda. L’oncòleg et diu: “Ja està, tot ha anat bé, fes vida normal”. És a dir, et deslleten de sobte i et quedes sense l’acompanyament professional en el moment que més necessites suport psicològic”, planteja.
L’aspecte físic millora, però la dona possiblement no se sent la mateixa. “Durant un any ha anat per una carretera secundària i ara s’ha de reincorporar a l’autopista. Però els camions i els cotxes van a tota marxa i ella no pot agafar aquesta embranzida”, exemplifica Ventura. Tot plegat torna a generar-los molta frustració, molta ansietat. “I els cal molta ajuda”, afegeix. A l’Oncolliga, com moltes altres entitats que es dediquen al suport de persones amb càncer, fan un seguiment continuat que la sanitat no pot oferir, perquè hi ha pocs psicooncòlegs als hospitals.
