En Jaume Argemí és enginyer industrial, té 62 anys i, des d’en fa dos col·labora amb Oncolliga fent tasques diverses de voluntariat hospitalari al costat de persones amb càncer.

Ens pots fer cinc cèntims de les teves tasques com a voluntari?

A Oncolliga s’hi fan moltes coses. Hi ha suport social, psicològic, préstec de material clínic… però de programes de voluntariat amb contacte amb els malalts, n’hi ha tres tipus. Ara faig voluntariat hospitalari però he anat participant en tots tres segons si feia més falta en un o en un altre.

Hi ha el voluntariat domiciliari, que consisteix en anar a passar unes hores a la setmana en una casa, i estar amb una persona, a vegades parlant, a vegades escoltant, depèn de com es troba… D’aquesta manera, a més, els altres membres de la família poden sortir més tranquils a fer les seves gestions, etc.

El voluntariat hospitalari es fa dins de l’hospital, acompanyant la persona malalta. Aquest acompanyament es fa en col·laboració amb les infermeres que, quan arribes, t’orienten una mica sobre a qui anar a veure… Et diuen, per exemple, ves a veure aquella persona, que li han dit que s’ha de quedar una setmana més i està ensopida… o ves a veure aquella altra, que fins tard no ve ningú a veure-la…

Ocasionalment també demanen voluntariat d’acompanyament: es tracta d’anar a buscar les persones a casa seva, portar-les a fer una anàlisi, una ràdio o una químio i, després, tornar-les a casa. Són persones que estan soles o que tenen algú però que no hi pot anar. Potser ajudem a compensar la sensació de soledat, per exemple amb les quimioteràpies,  de les quals, a vegades, després d’una bona estona surten una mica “tocats”.

En el cas de l’Hospitalari, la implicació del personal d’infermeria és important, doncs?

Sí, molt. I les infermeres de la planta 7 de l’Hospital de la Vall d’Hebron són molt amables, tot i que a vegades viuen situacions molt dures…

Quins diries que són els reptes més importants que has hagut d’afrontar en la teva tasca com a voluntari amb persones malaltes de càncer?

A vegades et trobes gent molt amoïnada, no saps què dir-los… Aquest és el repte més important: posar la mida justa de presència i de conversa perquè sigui útil per a la persona. No fer-te empallegós, ni artificialment optimista, seguir l’estat d’ànim de la persona…

Has d’escoltar, i també has d’entendre que hi ha uns moments de rebuig, que aquella persona estigui revoltada… No has de ser gens invasiu i anar-te adaptant per ser útil, fent les coses en la mesura justa.

A vegades ho fem bé i, a vegades, potser  no trobem el punt… Hi ha dies que et sents que has estat útil i altres dies no ho sents tant…

Molt sovint, però, la nostra tasca és molt ben percebuda.

Quina és la realitat que viuen les persones a qui acompanyes?

Podríem parlar de dos eixos… D’una banda, tens la situació familiar i, de l’altra, l’estat d’ànim.

En un extrem de la situació familiar, hi ha gent amb tot el suport de família o amics i, en l’altre extrem, hi ha persones que estan del tot soles, que se senten desemparades. Entre els dos extrems, tens tota una gamma de situacions familiars.

I el mateix passa amb l’estat d’ànim: tens els dos extrems, des de la gent més amoïnada fins la persona que està exultant d’alegria perquè ja se’n torna cap a casa…

Què et va portar a col·laborar amb Oncolliga?

Feia temps que hi donava voltes però quan ets pare de família i tens una activitat professional absorbent a vegades és difícil dedicar hores… Quan vaig tenir el temps per fer-ho, i pel fet de ser jo mateix una persona afectada, vaig entrar-hi. 

El motiu principal per fer-ho a Oncolliga va ser el component personal de la seva tasca. El tema de la recerca, per exemple. és del tot fonamental, d’això ningú no en dubta, però jo buscava aquest component personal de l’acompanyament a la persona malalta.

I què et motiva a seguir col·laborant amb l’entitat?

El que dèiem abans… Si tens la sensació que amb el temps que hi dediques has fet una petita contribució a portar més qualitat de vida a algú, ja et dones per satisfet.

A més, jo crec que és molt important que no parlem només de l’estat del benestar sinó de la societat del benestar. Per entendre’ns, allà on l’Estat no arribi per tractar la gent, la societat ho farà, ja es digui Oncolliga o porti el nom que porti.

És positiu que la societat aporti una mica més de benestar a les persones que ho necessiten, amb independència del que faci l’Estat…

Crec que és una bona forma de contribuir per tenir una societat que no sigui indiferent als col·lectius que ho passen malament, que no els giri l’esquena.

Entrevista realitzada per Montse Mateo per Xarxanet.org